El teatre a inicis del segle XX

A principis del segle XX, trobem els corrents avantguardistes: el futurisme, el surrealisme... De fet, el primer moviment rupturista s’esdevingué ja a finals del segle XIX a França: el simbolisme. Aquest corrent estètic pretenia suggerir ambients i idees mitjançant imatges poètiques i simbòliques. No mostrava res, com el realisme i naturalisme, sinó que ho evocava amb la música, la llum, el ball, etc. Hi destaquen les figures de Wagner i Maeterlinck.

Un altre moviment que reaccionà contra el realisme i el naturalisme va ser l’expressionsime, que amb una voluntat de denúncia social se centrà en estats anímics i problemes psicològics, que reflectí en escenografies i vestuaris simbòlics i una interpretació  gestual plena de contrastos expressius i agressius.

André Breton és el pare del surrealisme, basat en el món oníric. El teatre surrealista va donar lloc al teatre de l’absurd, que deixa la complexitat escènica i torna a la simplicitat i força de la paraula. Becket n’és l’autor més important. També entre els ismes, en el gènere teatral, destacà el futurisme, atès que les màquines adquiriren molt de paper a escena.

Ben entrat el segle XX, l’experimentació fou constant en el teatre. Cal remarcar la figura de Bertolt Brecht, ja que va crear el teatre èpic, és a dir, aquell que té com a finalitat no emocionar l’espectador sinó fer que reflexioni sobre uns fets. Brecht se serví del distanciament, per mitjà de màscares, subtítols, música i la figura del narrador, per tal que el públic no s’identifiqués amb l’acció o els personatges, sinó que la mirés i hi pensés de manera crítica.   

Autors teatrals catalans destacats del segle XX són Josep M. de Segarra, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo.