El segle XIX és el segle del romanticisme, de l’expressió màxima del jo i del sentiment. També és el segle d’eclosió de la idea de
nació. A Catalunya, en el segle XIX trobem un moviment de recuperació de la i cultura llengua catalana i una voluntat de modernitzar-la i situar-la a nivell europeu
que s’anomenà Renaixença.
A Europa, entre el 1830 i el 1880,
cal parlar del realisme, és a dir, una estètica que buscava una imitació fidel
de la natura i no una interpretació subjectiva. S’oposava al romanticisme. Del
realisme, va sorgir el naturalisme, moviment que també copiava la realitat. El
teatre naturalista tenia una escenografia que imitava exactament la realitat i
la llengua emprada s’acostava a les situacions quotidianes.
A finals del segle XIX, s’ha
d’esmentar també el modernisme, un moviment cultural burgès que tingué lloc en
diferents països i que volia actualitzar la cultura. Dins del modernisme,
trobem dos corrents: l’art per l’art, que proposa sols la funció estètica de
l’art, i el regeneracionisme, que proposa la funció social de l’art en tant que
transformador de la societat.
Entre els dramaturgs més destacats
de finals del segle XIX i principis del XX, cal citar Henrik Ibsen, August
Strindberg i, a Catalunya, Àngel Guimerà, Adrià Gual, Ignasi Iglésias i
Santiago Rusiñol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.