El cinema, els curtmetratges i el cinema d’animació

El cinema es considera el setè art. Sens dubte, manté una relació força estreta amb el teatre (no és, però, tan efímer com aquest darrer!). En el cinema, també hi juguen un paper crucial tots els elements que intervenen decisivament en la posada en escena (caracterització dels personatges, ambient, música, etc.) i, a més, cal no obviar el joc que aporta l’ús de la càmera a l’hora de filmar. No és el mateix, per exemple, gravar una escena en conjunt que enfocar la càmera en un detall precís. Tampoc no és igual enregistrar un personatge de cos sencer, de cintura cap amunt o sols de rostre. Pensa un moment en els quals cada un d’aquests plans descrits pugui ser idoni d’utilitzar!

Un curtmetratge és una pel·lícula que dura menys de 30 minuts. T’atreviries a gravar-ne un amb els teus companys?

Ja saps que no totes les pel·lícules estan protagonitzades per persones. N’hi ha d’animació. Amb els avenços de la informàtica, cada cop hi ha més programes d’ús domèstic que permeten fer-ne. T’atreviries a crear-ne una?  Pots usar algun d’aquests webs: 

http://www.dvolver.com/moviemaker/make.html

 http://goanimate.com/

http://www.xtranormal.com/

I en escena no només hi juga el text!

Quan representem una obra de teatre, ben aviat ens adonem que el text no ho és tot. Hi ha altres elements del tot rellevants en la posada a escena d’una obra: l’escenografia, l’atrezzo, el maquillatge, la perruqueria, el vestuari, la música, la llum... 

Així mateix, pensa que un actor ha de fer tot un treball a l’hora d’interpretar el seu paper. Cal que entri dins la pell del seu personatge, i entengui les seves emocions i reaccions. A més, ha de resultar versemblant, creïble, i ha de pronunciar el seu paper amb una dicció i entonació el més clares possibles.

Mira aquest vídeo sobre l’estudi interpretatiu d’un actor: 

http://www.youtube.com/watch?v=6YkPzcwN6kU

El guió teatral

Abans d'escriure una obra, cal delimitar bé què vols fer i amb quin objectiu. Ara ja coneixes que el teatre té diferents gèneres i que, al llarg de la història, ha experimentat moltes maneres d’entendre’s i fer-se. Escull què vols escriure! Atura't a pensar-hi abans d'agafar paper i boli (o el portàtil!:P). 

No comencis a escriure el teu guió teatral sense tenir clares unes qüestions prèvies. Recorda que una obra teatral està pensada per ser interpretada. Imagina la teva història sense obviar l’espai, l’escenografia, la música... 


Tampoc no oblidis alguns conceptes clau del text teatral:  actes, escena, acotacions...  L’acte és cada una de les parts en què es divideix una obra, el canvi d’escena el marca l’entrada i sortida dels personatges i les acotacions són molt útils perquè l’autor indiqui la manera com s’han d’interpretar les paraules que diu el personatge i quins gestos cal que facin.

Ah! Fes un esquema dels personatges i, també, de la història (pots seguir l'esquema d'història  de nus, desenvolupament i desenllaç). Pensa-hi un bon títol, una trama argumental que mantingui l’atenció i, si pots, un final ben reeixit!:)

Algunes mostres de companyies catalanes

Mira els fragments  de les obres següents, i anota’n les característiques que hi destaquen i les principals diferències. Són de diverses companyies catalanes, i  fan espectacles ben distints.

Dagoll Dagom:

http://www.youtube.com/watch?v=RlhWx0TlgBk&feature=fvwrel

Els Comediants:

http://www.youtube.com/watch?v=8UlQ4DjA6wo&list=UUebml45HtSc2q2H-Wa83kGA&index=3&feature=plcp

La Cubana:

http://www.youtube.com/watch?v=gW0lO_3mutU&feature=related

El Tricicle:

http://www.youtube.com/watch?v=zV2zmvTf1fM

El teatre de fa 50 anys fins a l’actualitat

En la dècada dels seixanta, es va començar a discutir l’ús de diferents espais teatrals, que depenien de sectors benestants, i hi hagué una revolució. El teatre es va instal·lar a qualsevol indret i es va posar al servei del públic popular, no tan elitista. També va ser una bona manera per denunciar situacions injustes i de manca de llibertat. En moltes accions teatrals, el públic es confongué amb els actors i s’esdevingueren representacions al carrer improvisades. A partir dels anys setanta i, sobretot, vuitanta, es va tornar al teatre de text i es van incorporar els avenços de la tecnologia als espais teatrals.

A Catalunya, durant els anys seixanta, a causa de la situació política i el règim franquista, tingué lloc un teatre compromès i  clandestí. En l’actualitat, en el teatre hi ha una convivència de diferents estils: del teatre de carrer al teatre de recerca, del teatre visual al teatre musical, del teatre de text per al gran públic al teatre que cerca la presència de grans recursos expressius, etc.

El teatre a inicis del segle XX

A principis del segle XX, trobem els corrents avantguardistes: el futurisme, el surrealisme... De fet, el primer moviment rupturista s’esdevingué ja a finals del segle XIX a França: el simbolisme. Aquest corrent estètic pretenia suggerir ambients i idees mitjançant imatges poètiques i simbòliques. No mostrava res, com el realisme i naturalisme, sinó que ho evocava amb la música, la llum, el ball, etc. Hi destaquen les figures de Wagner i Maeterlinck.

Un altre moviment que reaccionà contra el realisme i el naturalisme va ser l’expressionsime, que amb una voluntat de denúncia social se centrà en estats anímics i problemes psicològics, que reflectí en escenografies i vestuaris simbòlics i una interpretació  gestual plena de contrastos expressius i agressius.

André Breton és el pare del surrealisme, basat en el món oníric. El teatre surrealista va donar lloc al teatre de l’absurd, que deixa la complexitat escènica i torna a la simplicitat i força de la paraula. Becket n’és l’autor més important. També entre els ismes, en el gènere teatral, destacà el futurisme, atès que les màquines adquiriren molt de paper a escena.

Ben entrat el segle XX, l’experimentació fou constant en el teatre. Cal remarcar la figura de Bertolt Brecht, ja que va crear el teatre èpic, és a dir, aquell que té com a finalitat no emocionar l’espectador sinó fer que reflexioni sobre uns fets. Brecht se serví del distanciament, per mitjà de màscares, subtítols, música i la figura del narrador, per tal que el públic no s’identifiqués amb l’acció o els personatges, sinó que la mirés i hi pensés de manera crítica.   

Autors teatrals catalans destacats del segle XX són Josep M. de Segarra, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo.

El teatre durant el segle XIX

El segle XIX és el segle del romanticisme, de l’expressió màxima del jo i del sentiment.  També és el segle d’eclosió de la idea de nació. A Catalunya, en el segle XIX trobem un moviment de recuperació de la i cultura llengua catalana i una voluntat de modernitzar-la i situar-la a nivell europeu que s’anomenà Renaixença.

A Europa, entre el 1830 i el 1880, cal parlar del realisme, és a dir, una estètica que buscava una imitació fidel de la natura i no una interpretació subjectiva. S’oposava al romanticisme. Del realisme, va sorgir el naturalisme, moviment que també copiava la realitat. El teatre naturalista tenia una escenografia que imitava exactament la realitat i la llengua emprada s’acostava a les situacions quotidianes.

A finals del segle XIX, s’ha d’esmentar també el modernisme, un moviment cultural burgès que tingué lloc en diferents països i que volia actualitzar la cultura. Dins del modernisme, trobem dos corrents: l’art per l’art, que proposa sols la funció estètica de l’art, i el regeneracionisme, que proposa la funció social de l’art en tant que transformador de la societat.

Entre els dramaturgs més destacats de finals del segle XIX i principis del XX, cal citar Henrik Ibsen, August Strindberg i, a Catalunya, Àngel Guimerà, Adrià Gual, Ignasi Iglésias i Santiago Rusiñol.