El teatre neoclàssic

Entre el barroc i el romanticisme del segle XIX, el període artístic següent rep el nom de neoclassicisme, i hi ha una recuperació del món greco-romà. També cal recordar que el segle XVIII és l’època de la Il·lustració, el segle de les llums.

La poesia i el teatre són els gèneres més conreats del neoclassicisme català. Quant als models teatrals, cal fer referència a la comèdia de caràcters (Molière) i la tragèdia (Racine i Corneille). 

El teatre és conreat als territoris catalans que no són sota domini castellà, és a dir, el Rosselló (on es tradueixen obres clàssiques franceses) i Menorca, que pertany a la corona anglesa (també serà uns anys sota domini francès i espanyol).

Joan Ramis i Ramis (Maó 1746-1819) és un autor teatral d’aquesta època. Va escriure  la  tragèdia Lucrècia, en la qual trobem característiques del neoclassicisme (quant al tema, la qualitat literària, el tractament de l'acció, la caracterització racional dels personatges, i el metre: alexandrins apariats, d'influència francesa).

El teatre barroc

El barroc és una etapa caracteritzada per l’ornamentació i l’artificiositat. És una etapa en què es consolidà el teatre popular. El món passà a ser un escenari i la sala teatral era  una  de les dependències més importants d’un palau.

Va ser una etapa daurada pel teatre espanyol. Van aparèixer els corrales, és a dir, els patis a l’aire lliure destinats a les representacions teatrals de companyies itinerants. Lope de Vega i Calderón de la Barca foren els autors més destacats del període.

En aquesta època també va néixer l’òpera, espectacle que presenta un drama totalment cantat i acompanyat musicalment per una orquestra. L’òpera nasqué per revitalitzar la tragèdia clàssica mitjançant la música i la seva esplendor cal situar-la entre els segles XVIII i XIX, moment en què rebé el suport econòmic de la burgesia i l'aristocràcia.

A Catalunya, els autors barrocs més destacats van ser Francesc Vicent Garcia (també conegut amb el nom del Rector de Vallfogona) i Francesc Fontanella (Amor, fermesa i porfia, Lo desengany).

El renaixement

En el renaixement, va aparèixer la perspectiva i aquest fet va revolucionar l’escenografia teatral i, de retruc, la paraula va esdevenir un element servil de l’espai, bàsic en el teatre. També en el renaixement es van difondre moltes idees i textos clàssics. Igualment, l’home va prendre consciència de si mateix.

Has sentit parlar de William Shakespeare? És autor d’obres cèlebres com Hamlet, Romeu i Julieta, Otel·lo, Macbeth, Molt soroll per no res, etc. Shakespeare començà a revisar les tres unitats tradicionals (espai, acció i temps). 

La Commedia dell’Arte

En el segle XVI, a Itàlia va sorgir la Commedia dell’Arte, és a dir, una comèdia duta a terme per companyies professionals que, a través d’uns temes recurrents i uns personatges tipus, representaven obres amb nombroses variacions argumentals. Els personatges tipus més comuns eren el vell Pantalon, els criats Arlequí, Colombina i Pulcinella. Autors com Goldoni i Molière en van emprà personatges i arguments en obres seves.

Vegem aquest vídeo!

http://www.youtube.com/watch?v=ZUnaNTfTzuM

El teatre medieval

A l’edat mitjana el teatre tenia una funció social, cívica i religiosa, i s’emmarcava en les celebracions festives. Entre els segles IV i XVI, el teatre va renéixer i ho va fer bàsicament al voltant de la religió cristiana, que donà un altre sentit a les festes paganes. El teatre medieval era molt didàctic i s’estructurava al voltant de la litúrgia. Les primeres representacions nasqueren entorn de la Pasqua, i foren l’origen de moltes de les Passions que encara es representen avui en dia. També cal destacar el cicle nadalenc, del qual sorgiren els també encara actuals Pastorets.

A part d’aquestes celebracions lligades al cristianisme, també hi havia bufons, joglars i histrions (intèrprets d’un teatre popular  ple de sàtires i habilitats físiques, perseguit pel poder, i típic del període carnavalesc).

Les representacions teatrals es feren en temples, però a causa de les prohibicions eclesiàstiques s’acabaren fent en claustres i en els carrers i places de la ciutat. També patis i menjadors de palaus acolliren el teatre profà. 

I arribem a Roma...

El teatre va tenir continuïtat a Roma per bé que va quedar força substituït pel mim, la pantomima i, sobretot, altres tipus d’espectacles, com la cursa de quadrigues, les lluites de feres, les lluites de gladiadors, etc. De fet, les representacions teatrals en l’antiga Roma es van començar a fer en construccions efímeres que es desmuntaven un cop l’obra s’acabava, i no va ser fins al segle I aC en què es construí el primer teatre de pedra a Roma (la major part de teatres romans daten del segle I i II dC).

De Roma, destaquen els autors de comèdies com Plaute i Terenci, i, com a autor de tragèdies, Sèneca. Pel que fa a la consideració social dels actors, eren un dels estaments més baixos de la societat i, de fet, es van seguir tractant com malfactors i pidolaires al llarg de l’edat mitjana. Fins i tot, s’enterraven al marge de la majoria de persones fins ben entrat el segle XIX. Tot plegat és a causa de la imatge associada als comediants de restar al marge de la societat i de ser lliures de costums. Avui en dia aquesta consideració social dels actors ha canviat completament. Ah, i si els actors ho han tingut complicat al llarg de la història, les actrius ho han tingut més magre!! De fet, no figuraren en la representació fins al naixement de la Commedia dell’Arte, i, durant molt de temps, els homes han interpretat els papers femenins dalt d’un escenari.

Mira aquest fragment de la pel·lícula Shakespeare in love, i parleu-ne a classe:


http://www.youtube.com/watch?v=827EAYtM6XQ&feature=relmfu

El teatre a Grècia

En el segle V aC, durant la màxima esplendor d’Atenes, hi hagué el veritable esclat de la Grècia clàssica, l’edat d’or del drama grec. A Atenes, en cada primavera, se celebraven les Dionísies, en honor al déu patró de la ciutat: Dionís. Les Dionísies era una cerimònia religiosa i teatral multitudinària que durava sis dies. En cada jornada, s’oferien tres tragèdies i una comèdia (en un principi, les comèdies es representaven en un altre certamen anomenat Lencas, però a finals del segle V ja van formar part de les Dionísies).

Durant aquests dies en què es feien les Dionísies, els presoners quedaven en llibertat, i esclaus i ciutadans eren iguals en el teatre. L’Estat assumia l’entrada de qui no la podia pagar i tot. El públic, que menjava fins i tot dins del teatre, mostrava la seva opinió amb eixordidores xiulades o forts aplaudiments, quan s’acabava l’espectacle.

En aquesta època, en la tragèdia, van destacar autors com Èsquil, Sòfocles i Eurípides; i, en la comèdia, Menandre i Aristòfanes.